Crònica del festival:

El balanç final d’aquest Primavera Sound ha estat, en opinió meva, positiu però inferior a l’edició de l’any passat. És evident que això està directament relacionat amb si el festival ha coincidit amb els meus gusts personals, amb si he anat a veure les millors actuacions o si, per contra, he fet eleccions que si hagués agafat una altra alternativa m’haguessin satisfet més, etc.

Però, tot i admetent la subjectivitat i incompletitud de la crònica, heus-la ací.

HERMAN DÜNE
Fou el primer concert que vèrem. Va ser la primera vegada que veia un concert dels franco-escandinaus. Tot i que consider el seu disc “Not On Top” com una meravella, trob que és la mena de grup que, com un davanter del Mallorca, remena molt bé la pilota però no xuta a porta. El concert va ser correcte, amb moments molt bons, però no de lo millor del festival.

ELVIS PERKINS
Què ràpid va arribar lo millor del festival! I què per sorpresa que em va agafar. M’havia intentat documentar dels artistes que tocaven enguany (beneït MySpace!) però se m’havia passat per alt aquest home. Ja vos dic que per a mi fou el millor del festival: un cantautor amb talent, molt entretingut, amb cançons plenes de personalitat i una banda de tres homes que cumplien a la perfecció i tenien la seva part de protagonisme que n’Elvis no els robava. Si no els haguessin extraviat els seus instruments originals (normalment toquen amb contrabaix i amb una mena de bombo gegant) encara l’haguessin muntada més grossa.

DEATH VESSEL
Una altra de les propostes de més qualitat del festival fou aquest homonet petit i amb cara d’americà natiu. Practica un folk atemporal només gràcies a la seva femenina veu i la guitarra acústica de la que treu una gamma molt variada i colorida de sons. El seu show fou seguit per poquíssims seguidors ja que li donaren la cruel hora de les 16,00h.

BILLY BRAGG
Possiblement el primer dels meus errors fou anar a veure Billy Bragg a l’Auditori. Mai abans l’havia vist i he de reconéixer que la seva cançó-protesta no llueix el mateix sense Wilco al darrere. Quan duia cantats tres temes vaig trobar que havia d’emigrar a altres territoris.

BLACK MOUNTAIN
Res a veure amb aquets canadencs que practiquen un rock poderós, gràcies a aquesta original manera d’assimilar el llegat de gent tan diversa com Neil Young, Pink Floyd o Black Sabbath. Un concert intens, força bo, però a mi em sobren alguns desenvolupaments instrumentals llargs i feixucs.

BAND OF HORSES
Anava disposat a repetir una experiència equivalent al grandíssim concert de Centro-Matic de l’any passat. La veritat és que potser tenia un llistó massa alt. Crec que Band Of Horses compliren sobradament, amb alguns moments de veritable comunió amb una parròquia ja molt més nombrosa. Segurament les cròniques parlaran d’un dels concerts del festival. Jo pens que no estaren a l’altura del concert que us deia, però va estar molt bé. El seu líder, el desalinyat i barbut Ben Bridwell, té una gran veu i el carisma suficient per tenir èxit. Al temps.

OAKLEY HALL
Seguint amb el meu repàs personal (no ho oblideu), la següent banda a destacar són Oakley Hall. En tenia moltes, d’esperances, posaden en aquesta troupe novaiorquesa que es dedica a fer un folk rock amb gotes de psicodèlia i inspiració setantera. A l’hora de la veritat quelcom no m’acabà d’encaixar. Després de molt pensar-hi pens que, així com a Band Of Horses hi ha un gran líder, el problema de Oakley Hall no és el seu talent (tenen temes excel·lents) sinó que és un discret Pat Sullivan que destaca poc i no porta clarament el lideratgedel grup.

ROBYN HITCHCOCK
No havia vist l’actuació que havia fet dins el cicle Waiting For Waits anys enrera a Mallorca i em feia moltes ganes de veure’l. A més estava acompanyat de Peter Buck (REM) i Scott McCaughey (Minus 5). A l’hora de la veritat i per molt simpàtic que vaig trobar a l’entregat Robyn i els seus amics, no va deixar de semblar-me una música que ha quedat totalment demodée (Long Ryders, Replacements i, perquè no, Valendas). Anacrònic.

JONSTON
Una de les novetats curioses va ser el petit set muntat per MySpace. La filosofia eren petits concerts acústics en un escenari muntat en forma de sala d’estar de casa. Per dissort vaig enterar-me massa tard (no estava al programa oficial) i vaig perdre’m als Grizzly Bear que eren els que em feien més ganes. Vaig poder pillar a en Jonston en un entretingut concert en què l’acompanyava l’amic Joan Vich tocant una caixa de cartró (pareixia de les de portar pizzes a cases) a mode de percussió. Bon rollo.

MATT ELLIOTT AND HIS OCHESTRA
Em varen sobrar tots! En Matt i tota la seva cort. Quin rollo! Era com la banda sonora d’un film d’Emir Kusturika. Música folk sèrbia o balcànica o hongaresa, però a més pretenciosa i carregant. Vaig fugir per cames pensant que quina mala sort havia tingut tot el festival amb l’Auditori.

WILCO
Per tancar el festival tocava anar a veure a l’amic Tweedy i aquesta banda que canvia i retoca al seu gust. Vaig assistir a un concert de Wilco a Vitòria va un parell d’anys. Acabaven de publicar “A Ghost Is Born” i va ser un concert apoteòsic. Una demostració del millor rock possible. Han passat poc més de dos anys, hi ha un nou disc al carrer que conté una orientació nova: més madura, més serena. Ens vàrem posar al més a prop possible de l’escenari gairebé una hora abans de començar i així com arribava el moment estava més expectant. No m’enrollaré massa. Només dir-vos que tot i que mai més Wilco tornaran a ser el que foren (la millor banda de rock del planeta) al final Tweedy va aconseguir quelcom que no ha aconseguit el disc: convénce’m. En concert la transmissió és molt més directa, el carisma de Tweedy està intacte i les tonteries de Nels Cline passen desapercebudes. Crec que fou un concertarro i una despedida ideal del festival.

No he comentat res de molts altres concerts que vèrem: Smashing Pumpkins intermitents amb cançons insoportables amb petits oasis de tant en quan; Dirty Three pesats; The Fall varen estar molt bé i la mala llet de Mark E. Smith segueix inamovible; Modest Mouse correctes però no em varen despentinar; Sonic Youth cansaren amb una recreació del “Daydream Nation” que no feia cap falta; Ted Leo va estar bastant entretingut, em recorda al nostre John Tirado amb un parell de tripis al cos; The Good, The Bad And The Queen foren en realitat The Sad, The Boring and The Tedious; i els Apples In Stereo varen entretenir el personal: vaig tenir una visio, com veure els Attic Lights amb 20 anys mes.

Hi ha artistes que vaig sacrificar i me feia ganes: Kimya Dawson, Grizzly Bear, Low, Spiritualized i algun altre.

Però el gran triomfador, personalment, fou clarament Elvis Perkins. I fins l’any vinent.