El festival Tanned Tin, organitzat per Acuarela ja fa una sèrie d’anys que es ve realizant a Castelló de la Plana, però ha estat a altres llocs de la geografia hispana. El cartell d’enguany m’atreia profundament per la presència d’alguns dels noms que consider més interessants i en forma de l’escena americana com són M. Ward i Okkervil River. A més d’aquests, els meus personals i indiscutibles caps de cartell, hi havia altres noms com a mínim interessants: Lisa Germano, Darren Hayman i Portastatic. La resta eren veritables melons per obrir dels que no sabia gairebé res.

En fer-se les actuacions totes (llevat de les matinals) en el mateix escenari, un preciós Teatre Principal, un dels problemes que ja es podia preveure és que si una actuació no t’agradva, havies d’esperar o sortir a fer una volta fins que acabàs (entre 45 i 60 minuts). Si se donava la mala sort que, a més, se n’empalmaven dues, aleshores ja et podies suicidar. En un festival amb múltiples escenaris no et trobes tant amb aquest inconvenient, però bé, també té unes altres compensacions això d’estar en tot un teatre.

Dijous 9 de novembre

Començarem la repassada per les actuacions que vèrem la primera nit. Quan arribàrem al teatre Psychic Ills muntaven el seu set. El millor que puc dir d’ells és que són extranys: pose absent (en especial la de la teclista que semblava no haver menjat un poc de carn mai en sa vida), de repent espasmes malsofrits i un bateria que semblava sortit del heavy més ranci. Per oblidar. Després d’ells sortiren a escena els Secret Society. Es tracta d’una banda madrilenya encapçalada per Pepo Márquez. Comparant amb els anteriors un oasi de música “normal”, amb moments bons i d’altres força insípids. En els bons moments em recorden una mica als “nostres” Petit (a veure si es reactiven una mica). Finalment, la nostra espera es veia recompensada quan aparegué Lisa Germano. Però poc va durar la nostra alegria quan a la segona cançó s’atura i diu que no està per res perquè aquell mateix dia el seu guitarrista l’ha abandonada sense cap explicació. Quina putada. No és per ser “salsa rosa” però semblava més feta pols del normal. Pens que potser tendrien una relació més enllà del professional. Per dues vegades va intentar reprendre el concert però no podia. Al final va ser capaç de tocar un tema més i es va retirar, deixant-nos desolats i preocupats. Un parell de temes tocats en aquella situació sóla amb el piano varen ser el millor de la nit. Després tocaven I Love You But I’ve Chosen Darkness però al dia següent volíem tenir forces per anar d’excursió per la muntanya, així que vàrem passar d’ells.

Divendres 10 de novembre

Després d’aprofitar el dia al màxim arribàrem a veure na Carla Bozulich. Na Carla és una dona amb una personalitat arrolladora. Pel meu gust massa experimental en molts moments però quan canta una cançó “normal”, aleshores és realment bona. Té una veu plena de matisos que li permet canviar de registre sense ressentir-se’n la seva actuació i és, sobretot, una gran performancer. En directe va comentar que l’únic moment feliç que té durant el dia és sobre l’escenari. Interessant. El plat fort del dia era M Ward que venia després. Només sortir va atacar amb la seva guitarra acústica un tema instrumental com a recargolant-se dins ella, com a posseït per l’instrument. Aquest tio és molt bo. Pràcticament sense deixar espais va anar tocant alguns temes dels seus darrers discs, sense centrar-se en excés en el darrer. L’actuació era seguida amb molt més d’interès per el públic que en cap de les precedents. Una bona actuació. Així i tot va ser una pena que no venís amb banda. Jo que l’he vist amb banda puc assegurar que guanya moltíssim. Atès que l’altra artista que ens interessava, en Darren Hayman tocaria a més de les tres de la matinada i estàvem una mica cansats, la nostra jornada es va reduir a na Carla i en Matt.

Dissabte 11 de novembre

El nostre objectiu d’aquesta darrera jornada era veure Okkervil River

Portastatic així que obviarem els altres artistes i anàrem a tir fix. Només sortir a escena i començar amb la nova ‘The President’s Dead’ Okkervil River deixaven tothom bocabadat per la seva energia i talent. El carisma de Will Sheff és lo més gran des dels gloriosos dies de Wilco quan ‘Being There’. Per ventura m’estic passant un poc però em deix dur per l’entusiasme que encara em revé quan pens en la seva actuació. Tocaren molts dels seus darrers hits com ‘The Latest Toughts’ o ‘Black’. El públic estava bolcat i quasi des del principi de la seva actuació s’aixecaren de les butaquen i ballaven pels corredors, una locura! I per acabar la que ha estat la seva primera actuació a Espanya el bo de Will Sheff i els seus acompanyants es varen marcar una ‘Westfall’ recuperada del seu gran disc Don’t Fall In Love With Everyone You See del 2002 íntegrament cantada en castellà. Apoteòsic. Uff, quin paper li tocava a Dakota Suite pensava jo. L’artista i la seva banda la veritat és que foren d’allò més avorrits i la comparació realment cruel. Era temps d’anar a fer una copeta i recuperar-se de l’huracà d’Okkervil. Tornàrem per veure un interessant Postastatic en versió duo (guitarra+veu i violí). La seva actuació fou molt correcta però pel nostre cap només sentíem en Will.

I això fou tot. No va ser el festival de la meva vida però vaig estar molt content de veure algunes actuacions molt interessants, éssent la d’Okkervil River la que més em va impressionar. De la resta, de les moltíssimes actuacions que vàrem decidir no veure, no crec que ens perdéssim res. Basta dir-vos que al texts promocionals distribuïts per la gent del festival estaven farcits d’expressions com “post-rock”, “emo”, “Devendra Banhart”, “improvisación”, “ritmos circulares”, “acústico sedoso” (no m’ho invent!), “ambient rock”, “sad core” i coses així. En fin…