Sense cap dubte dels tres anys que un servidor ha estat al Primavera Sound, aquest ha estat l’any que tant les expectatives en veure el cartell, com els resultats en haver sortit d’allà, han estat més minsos. Sempre es pot al·legar que diverses de les eleccions a l’hora de veure un concert en detriment d’altres pogueren ésser mal preses i en un cert percentatge potser fou així, però en el global, crec que -i amb molta diferència- no hi ha hagut el nivell dels anys anteriors.

No sé si els organitzadors reflexionaran sobre la qüestió. Ho sabrem l’any vinent.

Farem un ràpid repàs dia a dia dels concerts que vérem:

Dijous

Vàrem arribar justets a veure Eric’s Trip i ens perderem The Microphones (gràcies Spainair!). La veritat és que sense ser jo fan d’aquest indie tan sorollós, he de reconèixer que la nostra coneguda Julie i els seus col·legues se marcaren una actuació intensa i plena d’energia. Poden donar lliçons a grups molt més joves que no saben el que és fer una performance en escena.

Sopàrem veient uns agradables British Sea Power i férem la digestió veient uns incomprensiblement encumbrats Portishead. La darrera actuació de la nit que veiérem foren uns fluixets Voxtrot dels qui era incapaç de distingir un tema d’un altre.

Divendres

Vàrem arribar prest i la primera sorpresa agradable fou Russian Red, un grup espanyol encapçalat per una cantant de bonica veu i temes folkie. Un bon començament.

Res més fins a Bishop Allen, que varen defensar molt bé en directe els seus temes. Amb aquesta pinta de nerds que porten pareix que han de ser més fluixets però varen estar força bé. Se nota que se sustenten amb una base de bones cançons de veritat.

Després ja venien els Felice Brothers i la veritat és que la seva fou una bona mostra de posada en escena i d’entertainment al millor estil USA. Em va cridar l’atenció que fossin tan joves. Crec que encara tenen marge de millora (manca qualque cosa per omplir instumentalment, potser una segona guitarra) però tenen bones veus, bons temes i una actitud que fa que disfrutis del seu directe. M’hagués encantat veure The Mary Onettes, però era a la mateixa hora. El drama de cada any.

Després vàrem intentar anar a veure Six Organs Of Admitance, un grup que em té un cert atractiu en disc, però només arribar, després de gairebé 10 minuts de distorsió i renou sense to ni so vàrem decidir que ens podia caure malament el bocata si seguíem allà, per tant, partírem.

Hores després vàrem anar a veure DEVO i senyores i senyors, heus ací la sorpresa que aquests veterans varen ser lo millor de divendres i crec que lo millor del festival. Energia, bon rollo, bona música, un ambientasso entre el públic. Tot plegat em va recordar a l’actuació dels Flaming Lips de fa dues edicions per lo que de festa va tenir. Me’n record quan era molt petit i el meus cosins tenien discs de DEVO, de Kraftwerk i dels oblidats Deutsch Amerikansiche Freundschaft. Lo que ni llavors ni fins divendres me n’havia adonat és del rollo tan gay que duen els DEVO. Mira que no adonar-me’n que diuen <<are we not men? we are DEVO (pronunciat “divo”)>>. En fin que va ser el primer concert en què de principi a final vàrem estat tots amb una rialla a la boca.

Tot lo contrari que la sosa Cat Power que ens va fer dir “bona nit” al PS en qüestió de 15 minuts. Quin sopor de tia!

Dissabte

Vàrem tornar a ser prestet al Fòrum perquè tocava n’Scout Niblett. No em va omplir (com la primera vegada que la vaig veure). Pens que té molt de talent i alguns dels temes són meravellosos, però és la mena d’artistes que sembla que tot lo que caga és una obra d’art, i això no és així. Per això combina moments brillants amb estones insuportables per una oïda humana.

La joieta que volia veure era Port O’Brien, em pensava que seria la sorpresa del festival com The Deadly Snakes o Death Vessel en anys anteriors. Eren el grup recomanat directament per M Ward segons assegurava la promo i que al seu MySpace tenen un parell de temes xulos. En directe la cosa no és tan bonica com la pinten. El grup en qüestió no està mal, tot i que no sigui per tirar coets, però té (per a mi) el handicap d’un cantant que fa més ràbia que l’actor aquell que va fer de Kurt Cobain i que a més té un to de veu desagradable. Per completar el quadre tenen una pijeta que no se sap que pinta i dos tipos que pareixen els germans petits de Devendra Banhart. Un quadre bastant rissible, però bé, alguns temes se salven. El millor moment quan interpretaren “I Woke Up Today”, però més fluix en conjunt del que esperava. Deuen ser el grup preferit de la neboda adolescent de M Ward.

Acabats aquests ens acostàrem corrent al petit stand de MySpace on havia de tocar Lightspeed Champion. Tot just no vérem el darrer tema (dic no vérem perquè era impossible amb la de gent que hi havia). Vaig poder treure una foto de l’home en qüestió to alçant la càmera i disparant “a ojo”. La pena és que la seva actuació oficial coincidís (again) amb els Okkervil River.

I sense solució de continuïtat cap a l’escenari gran on tocaven Okkervil River. A veure que puc dir. Will Sheff és meravellós i el cor de la seva banda ho són igualment. Varen sonar impecables. Vaig disfrutar un munt. Però aquesta tercera vegada que els veig diria que alguna cosa ha cambiat una mica. Potser sigui el recanvi de dos membres originals (entre ells l’important Jonathan Meiburg de Shearwater). I als recanvis se’ls veu mercenaris de l’estil dels que posa Jeff Tweedy a Wilco. Al manco a Okkervil River es mantenen peces essencials com Scott Brackett a la trompeta i teclats i l’imprescindible Travis Nelsen a la bateria. Esper que el procés de wilconització d’Okkervil River no progressi més enllà. Així i tot, repetesc, un gran concert.

Després d’això vaig anar a menjar alguna cosa veient Stephen Malkmus, i al manco no se’m va indigestar el sopar.

Després vaig anar a retrobar els altres que estaven veient Rufus Wainwright i va ser una (altra) decepció. Ens esperàvem que a l’escenari gros se marcaria un show amb banda i fent el numeret amb els seus vestits ultra-gays però no. En comptes d’això va anar en pla cantautor, alternant acústica i piano de cua, i l’ambient d’avorriment se palpava. Per acabar de rematar els seus “speechs” eren de pena com quan va dir que el millor que havia a Espanya era que se poguessin casar els gays, tot i que ell no se volgués casar amb el seu novio. En fin, aquest tio estira la seva homosexualitat per vendre i fa pena. De mutu acord vàrem decidir passar d’ell.

Què més. Bé, Deerhunter varen estar bé. No me va massa aquesta història tan distorsionada que porten, però he de reconèixer que hi ha talent ahí i que no feren un mal show. El friki que encapçala aquest grup se veu que té les coses ben clares, a pesar de la seva joventut. He pres nota que he d’escoltar més música d’aquest grup.

Després ens vàrem retirar una estona i caminàrem errants fent temps per veure Les Savy Fav que més que una actuació feren una performance en que la música a lo AC/DC. Encapçalats per un tio amb pinta de camioner que es pasava el temps pujant i baixant de l’escenari i mesclant-se amb el públic i provocant amb un patètic numeret de transformisme, a Les Savy Fav no se’ls podrà negar entrega… però res més. Passada la sorpresa i la rialla inicial el número es fa repetitiu.

I això ha estat tot. Cert que hi ha hagut artistes que per una raó o altra (horaris a les 16 o a les 4, coincidència amb altra artista) no he vist, com per exemple: Mount Eerie/The Microphones, Caribou (em varen dir que feren un bon show), Vampire Weekend, Holly Golightly, The Mary Onettes, Holy Fuck, Bon Iver i algun més, però el resum és que ha estat el festival més fluixet que he vist i esper que l’any que ve no segueixi la línia.

Ah, és un detall menor, però des d’aquestes pàgines vull donar la més sincera enhorabona a que se li va ocórrer dissenyar el programa en paper “mate” amb fons blanc per poder escriure i marcar, i la gran gran idea de regalar un retolador marcador. Ha estat un èxit i una gran ajuda pels “primaveros”.

12►