Data: 2 de maig de 2008
Lloc: Teatre Sans (Palma)
Públic: 30 persones

Fotos: Gundula (gràcies!) i Pecan Pie

M’he promès a mi mateix que no escriuria enfadat pel poc públic que va assistir al concert palmesà de Senior, primer de l’artista valencià a Mallorca i, després d’uns dies de certa frustració, m’han vengut ganes sinceres de fer aquesta crònica. Per si no ho sabeu, tota la història comença a València quan Senior i John Tirado compartiexen escena en tres cites pel País Valencià, força exitoses segons tenc entès. Entre l’artista valencià i l’americà-mallorquí hi hagué sintonia i John volgué muntar una rèplica a la nostra illa, per a la qual em va oferir col·laborar. Fou la música de Senior, a més de l’amistat a en John, el que em feu decidir a donar un copet de mà que en realitat no es veié per dissort.

Quant a John Tirado, assumí un paper de teloner i va aprofitar per presentar els temes del que serà el seu primer disc en solitari, que esperem que aparegui el 2008. Als que fa temps que el seguim cançons relativament noves com Jodie, Winter By The Sea o Dissolve ja ens semblen del seu cançoner habitual. Com sempre, en John només amb l’acústica i la seva gran veu, omple l’escena.

Lo de Senior és diferent. Supós que cal no tenir complexes per poder acceptar un cantautor valencià que canta en valencià i que beu del millor de la cançó d’autor americana. Me’n vaig adonar ràpidament que a mi no tan sols no em va semblar extrany, sinó que, ans al contrari, era com això que sempre m’ha corprès, però fet més proper. El cas és que Senior va tocar molts dels temes del seu disc L’experiència gratificant, molts d’altres que no apareixen en aquest disc i un grapat de versions que fàcilment us ajudaran a situar-lo. Segur que me’n deix alguna però caieren versions valencianitzades de M. Ward, de Will Oldham i d’Iron & Wine.

Mentre durava el set, Senior no deixà de conversar amb un públic una mica fred, tot intentant rompre el gel, però era un gel espès, mal de rompre i potser només el va esqueixar una mica. Llàstima.

Personalment crec que va fer una demostració de molt talent i les composicions pròpies i alienes se mesclaven de forma tan natural que era pràcticament impossible de distingir-les. Si bé va tocar l’acústica, els millors moments els aconseguí amb una preciosa guitarra elèctrica de finals dels 50, d’aquelles de l’època del rock’n'roll, amb un so càlid i visceral alhora. Senior no té la veu de John, però ho compensa amb l’estomac que li posa a la interpretació.

Senior a Llubí: El cant del consol

A l’actuació del Sans, s’ha d’afegir una altra el dia següent al Cafè s’Acústic de Llubí. Pensava jo que si el públic de Palma havia estat fred, no passaria el mateix amb el d’un poble, on potser Senior trobaria terreny propici a un humor més directe. Però l’artista dissabte donà una lliçó ben diferent. Un set més curt, només a base de l’acústica, més farcit de temes propis que de versions (només record una de M. Ward, diferent que la del dia anterior) i que evocava tristor. El públic fou majoritàriament indiferent, llevat d’uns pocs, els més majors del local, els quals, tot i poc preparats per l’espectacle que veien, se sentiren indefectiblement tocats a dins per l’atormentada ànima del valencià.

Al final, només un grapat de mallorquins hauran escoltat Senior. Massa pocs. Tant de bo hi hagi una segona part qualque dia, prest.