Lloc: Factoria de So (Santa Maria)
Públic: 130 persones

Podeu veure les galeries completes de fotos a Photobucket de les actuacions a Factoria de So i La Birreria, i alguns vídeos a YouTube

Pecan Pie havia organitzat aquesta vegada el que se preveia una festa de pop i rock, i a l’hora de la veritat els que realment havien de complir ho feren, i sobradament. En la freda nit de dissabte sempre és un misteri si la gent s’animarà a acostar-se a un lloc tan aïllat i al qual has d’anar ben aposta com és la Factoria de So, però mitja hora abans de l’hora programada ja començava a arribar gent, que no va deixar d’arribar fins començats els concerts. Al final unes 130 persones no ompliren la Factoria però li donaren un aspecte de ben atepeïda. El primer grup en sortir a escena foren els Melancholy Mechanics. Encara són desconeguts però apunten molt a dalt. El seu és un rock que al mateix temps sóna a clàssic i té unes influències molt heterogènies perquè hi podem trobar referències des del rock americà al pop britànic, fins i tot amb certes aproximacions al rock més dur, però sobretot recorden força als nostres Sexy Sadie, en part per la veu del seu líder i cantant Alberto Santolaria. El fet és que els Mechanics varen captar l’atenció del públic amb la seva actuació, i no només dels incondicionals que els seguiren fins a Santa Maria sinó de tota la parròquia, gràcies a una actuació entregada, potent i convincent. Un servidor destacaria “Heroin” i “Fall Down” com a dos dels seus millors temes i a la contundent “Heaven And Hell” com un dels moments més intensos de la seva actuació.

Després pujaren els Attic Lights a escena. Aquest quintet escocès va desgranar des del primer al darrer un recital de pop d’altíssima qualitat on destaquen per damunt de tot unes harmonies vocals a càrrec sobretot dels dos cantants principals (Colin i Kevin) secundats per les bones veus de dos companys més. Si les harmonies vocals són una de les seves característiques principals no podem deixar de banda que la guitarra solista de Jamie Houston és un puntal importantíssim i que la seva aportació més rockera complementa les melodies pop, al igual que ho fa Tim Davidson amb la seva pedal-steel, completant un conjunt que costa de definir (rock? pop? folk?), però que, en canvi, no costa gens de fruir. El poder, l’energia dels Attic Lights prové de la frescura i naturalitat amb que es desenvolupen tots aquests condiments. Hi havia un cert clima d’incertesa entre l’audiència quan els Attics començaren la seva actuació que es va mantenir els primers temes, possiblement secundat per mateix grup que es sentia una mica insegur d’un ambient força desconegut per qui està fent la seva primera actuació fora de les illes britàniques. No va durar gaire. Arribats els primers hits de la nit, com “Dirty Thirst”, “Martin” o “Wendy”, el grup i el públic començaven a combregar i a partir d’aquí la festa ja estava muntada. Certament fa faltar una mica de comunicació verbal perquè el parell de vegades que en Kev intentava parlar en castellà, acabava fent-se un lio.

Això sí, la comunicació va funcionar a la perfecció a nivell musical i, sobretot a les primeres fileres, la gent ballava i cantava les tornades tot just acabades d’aprendre de “Never By Myself” o “Sorry I Was Drunk”. Al final varen caure els seus temes més potencialment exitosos: “Nothing But Love”, “Late Night Sunshine” i “Bring You Down” i acabà la seva actuació. Fou una llàstima que la sala desconectàs immediatament el so i posàs la música d’ambient molt alta perquè tant el públic com els Attic Lights estaven amb ganes d’una mica més, però no va poder ser. I ara no puc dir allò de “al final la tradicional venda de CDs” perquè els Attics es deixaren els CDs a Escòcia! Així que el que sí hi va haver foren les converses, felicitacions, comentaris i un parell de copetes més a la Factoria. Tant els Melancholy Mechanics com els Attic Lights havien fet bons, fins i tot curts, els pronòstics i efectivament havíem assistit a una festa de pop i de rock.

Comentar que, sense haver-se anunciat abans, hi va haver al dia següent un concert sorpresa, 100% acústic al petit i encatador bar pollencí de La Birreria. Si a Factoria el pes de la banda el portà Kevin, crec que els pocs assistents a La Birreria no podran oblidar Colin. Bastant begut, sense que això no vulgui dir que no estigués inspirat, en Colin va muntar un show ell tot sol a Pollença, on la resta de la banda no eren més que la banda d’acompanyament d’un crooner a l’estil d’un Shane McGowan en forma! Un espectacle. Va ser un miracle abandonar Pollença sense passar per comisaria

Possiblement per maig apareixerà el primer llarga durada dels Attic Lights, actualment acabat d’enregistrar i pendent de les mescles finals. Si saben trasmetre el que són com a banda a l’estudi, ben segur serà un gran disc!