Fotos cortesia de: Marga Gomis, Xisco Lladó i Xisca Pizà (moltes gràcies!!)
Podeu veure un vídeo a YouTube.

El concert de’n Tim Easton va ser la cinquena promoció de Pecan Pie (qui subscriu aquestes línies, vaja). Com ja he comentat en alguna altra banda el seu nom era un dels primers que em va venir al cap quan tenia la idea de muntar conciertillos i em feia molta il•lussió perquè m’encanten les seves cançons, i els directes que he tenut la sort de poder aconseguir sempre m’han semblat molt bons. Hi ha hagut una cosa afegida que m’ha fet molta molta, moltíssima il•lussió, i ha estat poder comptar amb en John Tirado per fer de teloner de’n Tim. Na Marga ja me va dir quan començàvem a planejar el tema que pensava que hi podien pegar… hi ha que veure fins a quin punt la va “clavar”.

En Tim va arribar a Mallorca molt cansat, era la darrera data d’una llarga gira europea que l’ha dut per Holanda, Regne Unit, Irlanda, Itàlia i Espanya (i em pens que em deix qualcun). Així i tot quan va arribar vàrem veure que estava prou sencer. En Tim és un d’aquests americans molt educats, al principi un poc tímid, amb pinta de bona persona i molt professional. Vàrem anar a menjar alguna cosa, descansar un poc i després havíem quedat amb en John i amb una amiga de na Marga, na Carol, que se va apuntar a pujar amb nosaltres cap a Sa Pobla de prest i estar a la prova de só, al soparillo, conéixer els artistes, etc.

En John és un encant, un tio collonut, i, a més, “el alma de la fiesta”. Tot d’una varen connectar en Tim i ell, i ja durant el trajecte a Sa Pobla estaven en una conversa superanimada. El primer moment en què vaig pensar: “això no té preu” va ser a la prova de so. Me va encantar veure en Tim provant amb un parell de cançons, especialment quan se va asseure al piano i va tocar notes de ”Sexy Sadie” , de ”Let It Be” i de ”Life on Mars” (a petició de’n John), però el gran moment de la prova va ser quan John va provar un tema nou seu que se diu ”Winter By The Sea”, un tema preciós, i aleshores, expontàniament en Tim se va asseure al piano a fer-li un acompanyament improvisat… que després repetirien en concert. Na Marga, na Carol i jo sentíem que estàvem gaudint d’un moment superespecial. Això ho recompensa tot, sobradament.

Després vàrem anar a sopar a La Penya on en Miquel i Madó Maria ens varen servir unes tapes i un pamboli variat excel•lent. Conversa, bon menjar, bona companyia, superbon rollo. Finalment va venir l’hora del concert. Curiosament aquesta vegada em trobava molt més tranquil que mai, i això que va venir molt poca gent (44 persones) dels quals un 50% eren amics i família (Déu els beneeixi!), però amb l’ambient i amb la personalitat i talent de dos cracks com en Tim i en John estava convençut que assistiríem a una gran vetllada.

En John va tocar els seus temes amb l’acústica sonant de puta mare (quina gran feina que fa en Juanjo als controls!) i em vaig estressar una miqueta perquè en Tim se n’havia anat a fer una volteta pel poble i no sabia si arribaria a temps. Em vaig tranquil•litzar quan el vaig veure ja per les rodalies de Sa Congregació fent una cigarreta. Quan en John acabava el seu set va reclamar que en Tim pujàs a l’escenari i el vaig anar a avisar perquè tengués lloc la reedició del duo. La gent va disfrutar.

Quant a l’actuació de’n Tim, només dir que va ser preciosa. Va tocar genial i va cantar més genial encara. Per a mi va ser molt especial escoltar ”Next To You” que en directe encara em va semblar molt més bella que al disc. També me va encantar quan, al piano, va tocar ”Spanish Harlem Incident” de Bod Dylan, l’única versió que va tocar. Una altra que em va agradar molt va ser ”Don’t Walk Alone”, precedida d’un speech en què demanar que si algú volia podia ballar-la com un vals. Va tocar temes dels seus quatre discs i va fer una gran selecció (és fàcil amb tants bons temes). Va estar molt interactiu amb el públic: hi ha un parell d’anècdotes ben curioses com quan va explicar que s’havia trobat als meus pares –ejem- perduts per Sa Pobla i que aquests, pensant que era un pobler li varen demanar on era Sa Congregació, je je, o quan va demanar al públic quin era el primer concert on havien estar i varen sonar coses com Hombres G, Duncan-Dhu o, atenció, Ossifar, moment en què la gent es va posar a riure.

Realment en Tim va donar tot lo que li quedava de forces damunt l’escenari (pobre, al final estava molt cansat), tocant molts temes i mantenint el públic interessat fins al final. La gent li ho va agrair amb comentaris afalagadors i comprant CDs a la sortida.

Res més per part meva, de veres donar molt les gràcies a tots els que varen venir, als amics i coneguts i als que senzillament varen apostar per veure un artista injustament desconegut que val molt. Gràcies gràcies. Va valer molt molt la pena i em sent molt recompensat de l’experiència. Intentarem tornar a muntar cosetes xules.