Data: 13 de febrer de 2009 a Lloseta i 14 de febrer de 2009 a Portocolom
Lloc: Teatre Lloseta (Lloseta) / S’Altrebar (Portocolom)
Públic: 120 persones (Lloseta) / Impossible de saber (Portocolom)

Després de tres anys de cercar el moment en què fer-ho, a la fi va ser possible portar els escoceos Dropkick a Mallorca. Els vàrem conèixer l’estiu de 2006 a la petita i pintoresca localitat d’Ullapool a les Highlands escoceses. En aquell dia hi havia un cartell doble: Attic Lights + Dropkick.

Però comencem parlant d’Astrolabio. Aquesta jove banda mallorquina, amb unes bases musicals fortament immerses en el rock britànic dels 80 (ecos de The Cure, Joy Division o U2, però sobretot de Jesus & Mary Chain) tenen tanta actitud en escena que creixen i creixen. A Lloseta varen fer front a un teatre molt buit al principi perquè la gent anà arribant poc a poc. Pitjor per a ells. Els qui es perderen l’actuació d’Astrolabio no pogueren gaudir d’una banda plena d’entusiasme en escena i que sap com donar espectacle. No deixeu de seguir-lis la pista, nosaltres ho farem.

Després vengué el torn de Dropkick. Aquesta és una banda formada per quatre cantautors, i tot i que en origen és la banda dels germans Andrew i Alastair Taylor, és Ross Taylor (que no n’és germà) qui porta la veu cantant (és un dir), qui s’adreça al públic i qui anima el cotarro. Ross demanà el públic que s’acostàs a l’escenari i així les persones allà congregades ens acostàrem per seguir les evolucions de Dropkick. El concert tengué un devenir irreprochable: pràcticament tots els temes de Dropkick són hits pop. Les veus dels quatre músics es turnen en protagonisme: ara Ross, ara Andrew, ara Alastair i, fins i tot Scott en algun tema, porten el pes de les veus.

La única cosa a dir és que l’actuació manca d’una certa intensitat, en cap cas atribuïble a la música, sinó a una interpretació molt estàtica. Uns Dropkick més alliberats, més balladors o més botadors, enganxarien molt més al públic, perquè el que són els temes, són fantàstics. Els falta acabar de condimentar el plat.

Sorprenentment a la sortida del concert, el públic va arrassar a la compra de CDs (Dropkick editen CDs com a xurros i en dugueren a bastament… hi hagué persones que se’n dugueren fins a 4 CDs!).

Al dia següent tenien una cita ben diferent. Una actuació en un petit bar de Portocolom. Abans d’això i en plena visita turística a Valldemossa els Dropkick es decidiren a enregistrar material amb vídeo per fer un vídeoclip. Ja veurem què surt, però va ser divertit assistir a l’enregistrament… i fer de càmera!

Després a Portocolom ens vàrem trobar amb una gent excel·lent. Per una part l’amable gent de s’Altrebar, encapçalats per en José, que mos va fer sentir superbé en tot moment, i després per en Toni Monserrat. Se m’havia acudit demanar-li a en Toni Monserrat, nadiu de la zona, que ens fes d’amfitrió i que s’animàs a cantar una cançó amb Dropkick. Tenia una idea al cap. A en Toni li pega molt un tema del disc “Dot The I” anomenat “Lucky That The Heart”, un tema en què Ross canta a mitges amb el potent cantant de The Dead Beat Club, Andy Tucker. I va ser tot un encert. Des del sopar en Toni va començar a imbuir als Dropkick del veritable i profund “mallorcan feeling” quan, per exemple, a la pregunta sobre “Spanish food” de’n Ross va contestar, “Do you want Spanish food? Then, go to Spain, this is Mallorca!”. Sí! Aquest és el meu home!

La gent va respondre superbé i en la llargíssima actuació de més de dues hores de Dropkick el bar no va deixar d’estar ple de gent. Va ser molt xulo el moment en què Toni Monserrat va sortir a cantar amb ells: pur moment de rock’n'roll. Emocionalment va ser un concert molt més intens que el de Lloseta i el grup, que a Lloseta se trobà un poc massa “ample”, a S’Altrebar se trobaren com a casa.

Després uns futbolins i uns darts en què n’Alastair em va apallissar. Va ser una gran experiència. Gràcies Toni, gràcies José i gràcies S’Altrebar! Mos tornarem veure!!!

12►