Data: Dissabte 29 d’agost i diumenge 30 d’agost de 2009
Lloc: Claustre del Convent (Muro) i Cultura Club (Palma)
Públic: 80 persones sumant els dos concerts.

Si un concert ha fet trontollar aquesta afició que ens mou a Pecan Pie a organitzar concerts, aquest ha estat. De tot plegat els menys culpables han estat els artistes. En la meva opinió el concert de Danny George Wilson a Muro va ser espectacular, mentre que el de Dusty & The Dreaming Spires va ser més inspirat al Cultura Club. Dos molt bons concerts de cada banda.

El problema és que se varen produir tal acumulació de fets negatius que em varen arribar a fer pensar si valia la pena passar-les tan xungues… per després trobar-se que els concerts es feien davant una audiència tan i tan escassa.

Sobre els concerts, pens que per afrontar lo que en Danny està fent ara s’ha d’estar mentalment preparat. Si en el primer tema envesteix amb una mena de jam-session de més de 20 minuts, en fi… s’han de tenir ben posats, o com ell diu “Joan, don’t care about people” (ja ja ja, és la monda). A més resulta que el rollo jam el repeteix unes quantes vegades durant el seu set. Al final el concert de Muro va durar com a 3 hores. Lo flipant és que els quatre moixos que varen venir (Déu els beneeixi) varen aguantar i fins i tot, varen comprar merchandising al final. Sou uns valents!

Dusty & The Dreaming Spires varen estar només correctes a Muro, però en la meva opinió realment brillants al Cultura Club. És curiós lo d’aquesta banda. Realment segueixen essent Goldrush (amb algun canvi menor en la formació) i els nous temes, tot i que tenen una vocació més d’americana, no deixen de tenir el segell incomfusible dels germans Bennett. Personalment no entenc el canvi de nom de la banda, crec que seria millor que haguessin continuat com a Goldrush. En Robin té un gran talent i en Joe és un músic superversàtil. Al Cultura varen convidar al nostre Oliva Trencada a tocar un tema amb ells, un Jimbo superimprovisat amb en Joe al violí i en Robin a la flauta travessera -el dia abans a Muro en John Tirado havia estat el convidat-. Va ser un moment molt maco de, podríem dir, “musique verité“. Esper que en Pep arribi a enregistrar algun dia aquest proper disc d’Oliva Trencada. Ara té un moment dolç com a compositor i amb els companys com a banda.

Sí, vàrem perdre moltes pel·les. Sí, vaig tenir un lumbago l’endemà que em va deixar cruixit. Sí, va ser un “pinchazo” de públic. I sí, vàrem tenir malsentesos amb els patrocinadors que han deixat ferida. Ha costat, però mos hem recuperat.