Data: Dilluns 27 d’abril de 2009
Lloc: Auditorium de Palma (Sala Mozart)
Públic: complet (300 persones)

* Agraïment molt especial a Neus Fafa per deixar-nos aquestes fotografies tan espectaculars

Ben bé se pot dir que hi haurà un abans i un després d’aquest concert per a Pecan Pie. És ben cert i us ho puc assegurar que després de cercar intensament un lloc on poder fer un concert en dilluns i, gràcies a l’Ajuntament de Palma, poder fer-ho a l’Auditorium, una sensació de vertigen ens va pegar. I si no vénen ni 100 persones? Un dilluns és molt mal dia -en principi-.

Qualque cosa d’inexplicable va passar però, a mesura que s’acostava la data, els amics i coneguts ens deien: “serà un èxit”, “tothom en parla, d’aquest concert”, etc. Nosaltres ja vivíem en la felicitat de creure que seria un èxit, que al manco hi hauria una bona entrada, però érem incapaços de sospitar que hi hauria un ple total i que hi hauria gent que quedaria a fora del teatre sense entrada. Què va succeir? No ho sé.

Musicalment és ben cert que Bishop Allen són la bomba. El seu segon disc “The Broken String” (el primer amb la discogràfica Dead Oceans, 2007) és un dels discs que més havíem gaudit a Pecan Pie gràcies a la sàvia recomanació de Joan Cabot, però la única referència d’ells al nostre país era una actuació deslluïda per la pluja al Primavera Sound de 2008. Ara venien amb un bon nou disc sota el braç: “Grrr…” (Dead Oceans, 2009) en una gira europea que no passava per cal altre lloc de l’Estat, llevat de Mallorca, (i és que hem de reconèixer que quan ens agrada una cosa, ens posam pesats fins que l’aconseguim).

En qualsevol cas, la qüestió és que tot estava a punt per una gran nit. I només sortir a escena, la entusiasta rebuda del públic mallorquí no donava marge a pensar una altra cosa. Als primers compassos hi va haver alguns problemes tècnics que, superats, no deslluïren una actuació entregada dels 5 americans.

Potser l’únic emperò, i no és poc, fou que aquest set, aquest ritme i tot plegat, demanaven ball. Les cadires del teatre foren un corsé que impedí que la contagiosa alegria no acabàs en un multitudinari ball al ritme dels temes de Bishop Allen.

Per cert que del set caigueren algunes de les imprescindibles com The Ancient Commonsense of Things, Dimmer o True or False (de “Grrr…”) i The Monitor, Click Click Click o Like Castanets (de “The Broken String”), però també algunes d’aquell incipient primer disc “Charm School” com Same Fire o Busted, veritables joietes pop! A destacar també com la fràgil veu de la component femenina de Bishop Allen, Darbie Nowatka, esdevé també una de les seves armes més efectives, compensant, en pocs però mesurats moments, l’adrenalina pop generada pels dos talentosos caps de la banda: l’ull de totes les mirades Justin Rice i el més desapercebut i genial guitarrista Christian Rudder.

En definitiva, una nit màgica, al manco per al públic i per a nosaltres de Pecan Pie, que tenguérem un “subidón” aquella nit.

Us deixam en una de les repercusions que va tenir el concert: sortir als informatius de IB3 TV:

I, com no, amb les boniques imatges captades per la Neus Fafa i per nosaltres mateixos: