Si el concert de Tim Easton va ser reparador, el de Blueberry Hill i Attic Lights ha estat el retrobament amb les persones més entranyables del món: Noel, Colin, Jamie, Tim i Kevin, o el que és el mateix, Attic Lights. Aquest  concert s’estava gestant des de principis d’any, quan vaig rebre un correu electrònic de Francis McDonnald demanant-me si estaria interessat en repetir amb ells. Je je je. si estaria interessat!!!

Al final ens vàrem posar d’acord entre Pecan Pie, els amics valencians d’Alta Tensión i el festival Easy Pop Weekend i així els Attic Lights han pogut fer la seva primera mini-gira espanyola.

A això hem d’afegir que des d’aquella mítica actuació de 2007, na Maria Bennàssar i jo havíem estat gestant que Blueberry Hill fessin d’artistes convidats. Quan al final les dates es varen concretar, va pràcticament coincidir amb la publicació del segon disc de la banda, “Giants” (2009, Luciinda), amb lo que pareixia la quadratura del cercle.

El lloc va ser l’immillorable Teatre de Lloseta. Tot estava a punt. L’actuació de Blueberry Hill va ser fins i tot millor del que m’imaginava. No només tenen talentt per crear unes grans cançons, sinó que la seva recreació en directe és més viva que al disc. Després d’un començament un pèl tímid, especialment de na Maria que ha tengut pogues oportunitats de tocar amb tota la banda a la seva illa. Però poc a poc varen amollar-se i se veiaa com estaven disfrutant del seu concert. Al meu costat, un estorat Colin em deia que li agradava molt Blueberry Hill i els comparava a Camera Obscura. “Podrien ésser grans a Escòcia” em va dir. Hi estic d’acord.

Quan els Attic Lights varen pujar a l’escenari la sala ja presentava un gran aspecte i a petició de’n Kevin el tímid públic mallorquí es va acostar a l’escenari. Començar amb Never Sick Of The Sea fa que te fiquis la gent a la butxaca, però és que el repertori dels escocesos està plagat de joies com aquesta. El show va tenir molts moments per recordar com quan Colin ens va dedicar Winter On, la interpretació d’alguns dels nous temes que apareixeran al segon disc, la versió de Guided By Voices demanada pel Sr. Olivetti o la versió dels australians Mental As Anything.Va ser un gran concert que ens va permetre veure que Attic Lights s’han professionalitzat, han madurat, però no han perdut gens ni una mica d’encant personal i es mantenen fidels a aquest estil amb grans melodies, guitarres furioses i precioses harmonies vocals.

I abans de tot això havíem tengut la sort de tornar a col·laborar amb Punt78 on els Attics varen demostrar que sense amplis ni micros són també una banda plena de talent i, sobretot, encant. Llàstima que la pluja fes que potser molta gent no vingués a la tenda perquè es va crear un ambient molt guapo entre la banda i la gent que va venir a veure’ls en acústic.

I vàrem tenir la sort de poder gaudir encara més dels Attics al seu concert de València. Allà tot estava en mans dels amics d’Alta Tensión i noltros només mos havíem de deixar dur i disfrutar. I el de València va ser un concert brutal. La banda va estar igual de bé que a Lloseta, però el fet diferencial va ser un públic bolcat que se sabia totes les lletres! Quina enveja! Què content vaig estar per ells! A sota podeu veure el començament del concert de Vaalència amb Never Sick Of The Sea i God.

A València ens vàrem despedir amb la promesa que no esperaríem tant per a la propera vegada. I una promesa és una promesa

A part de les fotos, ejem, amateur nostres, també podeu veure les de professionals com Dani Nabil, Sandra Almazán i la crònica i fotos del web El Rincón del Rock.

12►

Si una paraula s’escau per descriure aquest cop l’experiència del concert és “reparador”. Per molts motius que passaré a explicar, aquesta segona vinguda de’n Tim Easton ha estat una reparació personal.

Primer motiu, en Toni Monserrat. Una de les coses que més havia acusat en el darrer concert, i que em va provocar lumbago, va ser voler fer massa coses i estar tot sol. Tot això em generà molt estrés perquè a més foren uns concerts complicats. Aquesta vegada en Toni, un tipus meravellós, no només va ser l’artista convidat dels concerts sinó que, a més, va ser el perfecte amfitrió al seu territori de Llevant i un aliat i suport en tot moment. En Toni està enregistrant el seu primer disc en solitari i va tocar temes que seran grans com 38 Bucks o Johnny Supermarket. Toni, ets un crack.

Segon motiu, el concert de Portocolom. Era la segona vegada que muntava algo allà, pensava que no ens fallarien, i així va ser. En José i la resta de personal que mos trobam quan anam a S’Altrebar (amb en Teo d’On-Line i co.) són gent veritablement amant de la música i això se nota. A més, el públic va omplir a tope el bar i varen flipar amb un Tim Easton que va respondre amb el seu show més canyer. Les versions de temes que hi ha als discs com Stormy (la podeu veure al vídeo de sota) o Northbound varen ser espectaculars, roqueres, emocionals i molt intenses. En Tim, en Matt Surgeson (baixista) i en Kees Schaper (joveníssim bateria holandès) varen flipar amb l’acollida a Portocolom.

Tercer motiu, la implicació de Lluís de Punt78.  En els darrers concerts hem iniciat una col·laboració amb Punt78 i aquesta vegada, per fer algo més especial, vàrem muntar un set acústic de’n Tim a la tenda. El públic va respondre i tothom que va venir va flipar amb la qualitat de’n Tim com a cantautor i com a guitarrista. Quin geni que és en Tim. I com es va ficar tothom a la butxaca! Tots els discs que havia duit volaren! Tots! No en quedaren pel concert del vespre al Cultura…

Quart motiu, el concert al Cultura Club. Aquí no les tenia totes amb mi. La venda anticipada havia estat discreta i el fracàs del concert de Danny & The Champions encara estava fortament present al meu cap i al meu ànim. Per sort, força gent va venir i molts de VIPS (així és com deim als convidats coneguts de l’escena local: periodistes, músics, etc.). FIns i tot va venir la tele, com podeu veure a sota. El show del Cultura no va ser tan canyer com el de S’Altrebar, ni tan proper com el mini-set de Punt78. Així i tot va ser un gran concert i va tenir moments brillants, com l’emotiva versió de Black Dog que va fer desendollant la guitarra i tocant vora el micro (com podeu veure a la foto principal d’aquest post). Per cert, el concert el va cobrir també la web El Rincón del Rock: http://www.elrincondelrock.com/2009/11/tim-easton-%E2%80%93-cultura-club-palma-de-mallorca-31-octubre-2009/

I cinquè motiu i més important de tot, perquè en Tim Easton és una persona encantadora. Un crack també personalment que et va sentir bé en tot moment. I a més vaig poder conèixer dues persones tan entranyables com en Matt i en Kees (com és possible que un jove de 18 anys sigui tan madur i tan educat, chapeau pels seus pares!).

I això és tot, que no és poc !

* Moltes gràcies a na Gundula per les seves excel·lents fotos del Cultura! Aviat veureu la diferència entre les nostres i les seves ))

Si un concert ha fet trontollar aquesta afició que ens mou a Pecan Pie a organitzar concerts, aquest ha estat. De tot plegat els menys culpables han estat els artistes. En la meva opinió el concert de Danny George Wilson a Muro va ser espectacular, mentre que el de Dusty & The Dreaming Spires va ser més inspirat al Cultura Club. Dos molt bons concerts de cada banda.

El problema és que se varen produir tal acumulació de fets negatius que em varen arribar a fer pensar si valia la pena passar-les tan xungues… per després trobar-se que els concerts es feien davant una audiència tan i tan escassa.

Sobre els concerts, pens que per afrontar lo que en Danny està fent ara s’ha d’estar mentalment preparat. Si en el primer tema envesteix amb una mena de jam-session de més de 20 minuts, en fi… s’han de tenir ben posats, o com ell diu “Joan, don’t care about people” (ja ja ja, és la monda). A més resulta que el rollo jam el repeteix unes quantes vegades durant el seu set. Al final el concert de Muro va durar com a 3 hores. Lo flipant és que els quatre moixos que varen venir (Déu els beneeixi) varen aguantar i fins i tot, varen comprar merchandising al final. Sou uns valents!

Dusty & The Dreaming Spires varen estar només correctes a Muro, però en la meva opinió realment brillants al Cultura Club. És curiós lo d’aquesta banda. Realment segueixen essent Goldrush (amb algun canvi menor en la formació) i els nous temes, tot i que tenen una vocació més d’americana, no deixen de tenir el segell incomfusible dels germans Bennett. Personalment no entenc el canvi de nom de la banda, crec que seria millor que haguessin continuat com a Goldrush. En Robin té un gran talent i en Joe és un músic superversàtil. Al Cultura varen convidar al nostre Oliva Trencada a tocar un tema amb ells, un Jimbo superimprovisat amb en Joe al violí i en Robin a la flauta travessera -el dia abans a Muro en John Tirado havia estat el convidat-. Va ser un moment molt maco de, podríem dir, “musique verité“. Esper que en Pep arribi a enregistrar algun dia aquest proper disc d’Oliva Trencada. Ara té un moment dolç com a compositor i amb els companys com a banda.

Sí, vàrem perdre moltes pel·les. Sí, vaig tenir un lumbago l’endemà que em va deixar cruixit. Sí, va ser un “pinchazo” de públic. I sí, vàrem tenir malsentesos amb els patrocinadors que han deixat ferida. Ha costat, però mos hem recuperat.

* Agraïm a na Gundula les magnífiques fotografies que ens ha deixat i el suport que sempre ens presta

Sempre ens costa iniciar una crítica d’un concert propi, i, per això, de vegades passen dies o setmanes abans no surt. Perquè? Bona pregunta. Potser perquè ens sentim massa propers a l’esdeveniment com per esser prou objectiu, però potser perquè després d’un concert sempre hi ha com una mena de cansament vital entorn el mateix que senzillament ens costa tan sols pensar-hi. Curiosament aquesta vegada no he hagut de menester més que un parell de dies per pensar-hi objectivament (?).

Començaré per lo negatiu. Bishop Allen sorprenen molt més la primera vegada que la segona.

Ja està lo negatiu

Lo positiu. Abans d’entrar en la pròpia descripció del concert, deixeu-me que tengui unes paraules del més sincer agraïment per a l’Ajuntament de Son Servera i especificament en les persones de Pep Álvarez, regidor de festes i unes  quantes coses més i de na Carme Nebot, regidora de turisme. Quan Bishop Allen em varen avisar de que volien tornar a Mallorca, des del primer instant vaig tenir la idea de fer-ho a l’exterior, de drets i en un lloc que havia de ser bonic. Afortunadament a la nostra illa n’està ple de llocs així i vaig llençar-me a la recerca d’aquest indret ideal. El problema és que necessitava col·laboració de l’ajuntament que fos perquè sinó una cosa així no es pot fer. Totes les portes estigueren tancades, totes menys la de Son Servera que ben aviat varen engrescar-se amb la idea. Tot aquell magnífic muntatge de so i il·luminació que se va poder gaudir a s‘Església Nova va ser obra i gràcia de l’ajuntament. Chapeau per ells! Crec que gràcies a ells vàrem poder tenir el millor escenari i el millor so que mai ha tengut un concert de Pecan Pie!

I si anam a la qüestió artística. Estic contentíssim d’haver enrolat el nou projecte de’n John Tirado per al concert.. Ell i tota la seva nova banda The Slow-Motion Party varen estar impressionants. En John ha sabut reinventar-se i hi ha vida després de The Nash. Aquest nou projecte que es materialitzarà en un nou disc que sortirà abans no acabi l’any té molta qualitat i es mereix fer-se un lloc important. Els 35 minuts tocats a Son Servera només a base de nous temes com Suddently o Gang Of One foren un tast perfecte per quedar-nos amb les ganes d’un concert complet. I la banda! Dóna gust veure els músics dels que s’ha envoltat. En particular, Damià Tejedor a la guitarra impressiona i a més fa unes veus que fan créixer en textures la part vocal d’aquesta banda.

Després, el torn de Bishop Allen. Si bé a l’Auditorium els de Brooklyn varen tenir el públic entregat des del primer minut, en certa manera a Son Servera es donà una situació diferent. Per a una bona part dels assistents Bishop Allen eren uns desconeguts i estaven més a l’expectativa que no pas guanyats des del primer acord. Però aquestes naturals (i des del meu punt de vista, preferibles) reticències varen durar lo que dura el primer tema. Immediatament tothom estava rendit i la gent qui, expontàniament havia agafat cadiretes de plàstic de les capelles de s’Església Nova per seure’s, va aixecar-se de les cadires i va veure que aquell concert era per estar drets i ballant i movent-se.

Bishop Allen varen fer un set curt, similar al de la primera actuació a Palma i amb un sol bis, però la gent volia més i ho va haver de demostrar amb molta insistència per convénce’ls de tornar a sortir a rematar la nit amb dos trallazos pop-rock.

Ara sí que la festa havia acabat.

Però em resta un parell de cosetes per destacar. L’impressionant escenari de s’Església Nova. Aquest lloc té pura màgia. Malauradament vàrem haver de passar-nos quasi tot el concert pendents de la taquilla, però quan vàrem poder deixar-ho estar per posar-nos entre el públic, al bell mig del “meollo”, vaig sentir la màgia d’aquell lloc, es podia tocar! No només és molt maco, és que s’estableix una relació entre públic i artista que et fa realment tenir la sensació de que participes del concert. Aquí s’han de fer més coses!!!

I ara sí, lo darrer és per Bishop Allen. Són tan grans com persones que com músics. D’ells va ser la iniciativa de tornar i tot, tot, tot, han estat facilitats, agraïment i amabilitat per la seva part. El detall. El concert havia acabat, la gent ja s’havia fet fotos, comprat discs, etc. Noltros ens vàrem posar a recollir les cadires… i amb un no-res, teniem a Bishop Allen al complet, ajudant-nos a recollir cadires, quasi jugant. “Matching-chairs game” va dir en Justin en referència a que cada cadira havia d’anar apilada amb les que eren com ella. Són grans!!

Això és tot. Moltes gràcies a tots els qui vareu venir… ho sent pels que haguereu de fer molts quilòmetres, però va valer la pena, no?

* Agraïment molt especial a Neus Fafa per deixar-nos aquestes fotografies tan espectaculars

Ben bé se pot dir que hi haurà un abans i un després d’aquest concert per a Pecan Pie. És ben cert i us ho puc assegurar que després de cercar intensament un lloc on poder fer un concert en dilluns i, gràcies a l’Ajuntament de Palma, poder fer-ho a l’Auditorium, una sensació de vertigen ens va pegar. I si no vénen ni 100 persones? Un dilluns és molt mal dia -en principi-.

Qualque cosa d’inexplicable va passar però, a mesura que s’acostava la data, els amics i coneguts ens deien: “serà un èxit”, “tothom en parla, d’aquest concert”, etc. Nosaltres ja vivíem en la felicitat de creure que seria un èxit, que al manco hi hauria una bona entrada, però érem incapaços de sospitar que hi hauria un ple total i que hi hauria gent que quedaria a fora del teatre sense entrada. Què va succeir? No ho sé.

Musicalment és ben cert que Bishop Allen són la bomba. El seu segon disc “The Broken String” (el primer amb la discogràfica Dead Oceans, 2007) és un dels discs que més havíem gaudit a Pecan Pie gràcies a la sàvia recomanació de Joan Cabot, però la única referència d’ells al nostre país era una actuació deslluïda per la pluja al Primavera Sound de 2008. Ara venien amb un bon nou disc sota el braç: “Grrr…” (Dead Oceans, 2009) en una gira europea que no passava per cal altre lloc de l’Estat, llevat de Mallorca, (i és que hem de reconèixer que quan ens agrada una cosa, ens posam pesats fins que l’aconseguim).

En qualsevol cas, la qüestió és que tot estava a punt per una gran nit. I només sortir a escena, la entusiasta rebuda del públic mallorquí no donava marge a pensar una altra cosa. Als primers compassos hi va haver alguns problemes tècnics que, superats, no deslluïren una actuació entregada dels 5 americans.

Potser l’únic emperò, i no és poc, fou que aquest set, aquest ritme i tot plegat, demanaven ball. Les cadires del teatre foren un corsé que impedí que la contagiosa alegria no acabàs en un multitudinari ball al ritme dels temes de Bishop Allen.

Per cert que del set caigueren algunes de les imprescindibles com The Ancient Commonsense of Things, Dimmer o True or False (de “Grrr…”) i The Monitor, Click Click Click o Like Castanets (de “The Broken String”), però també algunes d’aquell incipient primer disc “Charm School” com Same Fire o Busted, veritables joietes pop! A destacar també com la fràgil veu de la component femenina de Bishop Allen, Darbie Nowatka, esdevé també una de les seves armes més efectives, compensant, en pocs però mesurats moments, l’adrenalina pop generada pels dos talentosos caps de la banda: l’ull de totes les mirades Justin Rice i el més desapercebut i genial guitarrista Christian Rudder.

En definitiva, una nit màgica, al manco per al públic i per a nosaltres de Pecan Pie, que tenguérem un “subidón” aquella nit.

Us deixam en una de les repercusions que va tenir el concert: sortir als informatius de IB3 TV:

I, com no, amb les boniques imatges captades per la Neus Fafa i per nosaltres mateixos:

Després de tres anys de cercar el moment en què fer-ho, a la fi va ser possible portar els escoceos Dropkick a Mallorca. Els vàrem conèixer l’estiu de 2006 a la petita i pintoresca localitat d’Ullapool a les Highlands escoceses. En aquell dia hi havia un cartell doble: Attic Lights + Dropkick.

Però comencem parlant d’Astrolabio. Aquesta jove banda mallorquina, amb unes bases musicals fortament immerses en el rock britànic dels 80 (ecos de The Cure, Joy Division o U2, però sobretot de Jesus & Mary Chain) tenen tanta actitud en escena que creixen i creixen. A Lloseta varen fer front a un teatre molt buit al principi perquè la gent anà arribant poc a poc. Pitjor per a ells. Els qui es perderen l’actuació d’Astrolabio no pogueren gaudir d’una banda plena d’entusiasme en escena i que sap com donar espectacle. No deixeu de seguir-lis la pista, nosaltres ho farem.

Després vengué el torn de Dropkick. Aquesta és una banda formada per quatre cantautors, i tot i que en origen és la banda dels germans Andrew i Alastair Taylor, és Ross Taylor (que no n’és germà) qui porta la veu cantant (és un dir), qui s’adreça al públic i qui anima el cotarro. Ross demanà el públic que s’acostàs a l’escenari i així les persones allà congregades ens acostàrem per seguir les evolucions de Dropkick. El concert tengué un devenir irreprochable: pràcticament tots els temes de Dropkick són hits pop. Les veus dels quatre músics es turnen en protagonisme: ara Ross, ara Andrew, ara Alastair i, fins i tot Scott en algun tema, porten el pes de les veus.

La única cosa a dir és que l’actuació manca d’una certa intensitat, en cap cas atribuïble a la música, sinó a una interpretació molt estàtica. Uns Dropkick més alliberats, més balladors o més botadors, enganxarien molt més al públic, perquè el que són els temes, són fantàstics. Els falta acabar de condimentar el plat.

Sorprenentment a la sortida del concert, el públic va arrassar a la compra de CDs (Dropkick editen CDs com a xurros i en dugueren a bastament… hi hagué persones que se’n dugueren fins a 4 CDs!).

Al dia següent tenien una cita ben diferent. Una actuació en un petit bar de Portocolom. Abans d’això i en plena visita turística a Valldemossa els Dropkick es decidiren a enregistrar material amb vídeo per fer un vídeoclip. Ja veurem què surt, però va ser divertit assistir a l’enregistrament… i fer de càmera!

Després a Portocolom ens vàrem trobar amb una gent excel·lent. Per una part l’amable gent de s’Altrebar, encapçalats per en José, que mos va fer sentir superbé en tot moment, i després per en Toni Monserrat. Se m’havia acudit demanar-li a en Toni Monserrat, nadiu de la zona, que ens fes d’amfitrió i que s’animàs a cantar una cançó amb Dropkick. Tenia una idea al cap. A en Toni li pega molt un tema del disc “Dot The I” anomenat “Lucky That The Heart”, un tema en què Ross canta a mitges amb el potent cantant de The Dead Beat Club, Andy Tucker. I va ser tot un encert. Des del sopar en Toni va començar a imbuir als Dropkick del veritable i profund “mallorcan feeling” quan, per exemple, a la pregunta sobre “Spanish food” de’n Ross va contestar, “Do you want Spanish food? Then, go to Spain, this is Mallorca!”. Sí! Aquest és el meu home!

La gent va respondre superbé i en la llargíssima actuació de més de dues hores de Dropkick el bar no va deixar d’estar ple de gent. Va ser molt xulo el moment en què Toni Monserrat va sortir a cantar amb ells: pur moment de rock’n'roll. Emocionalment va ser un concert molt més intens que el de Lloseta i el grup, que a Lloseta se trobà un poc massa “ample”, a S’Altrebar se trobaren com a casa.

Després uns futbolins i uns darts en què n’Alastair em va apallissar. Va ser una gran experiència. Gràcies Toni, gràcies José i gràcies S’Altrebar! Mos tornarem veure!!!

12►

* Moltes gràcies a Silvio Sarralde i a Jorge García Femenía per les fotos. Sense vosaltres no hauria quedat testimoni gràfic!

Aquest quart any de vida de Pecan Pie es va tancar amb el concert de The Wynntown Marshals i Senior i el cor brutal. Els finals d’any sempre et fan tornar la vista enrera i fer balanç i aquest 2008 ha estat un any musicalment molt fructífer per Pecan Pie. Les quatre cites organitzades han suposat més feina que mai, però les satisfaccions han compensat amb escreix. Primer de tot pels mateixos artistes, immediatament després pel públic. Potser més fins i tot que gaudir dels concerts és la cara de satisfacció després d’un concert dels espectadors i els comentaris en sortir.

En aquest sentit, el concert dels Wynntown Marshals i de Senior va ser un altre èxit, perquè els espectadors que vencent en un poc agradable vespre hivernal la natural peresa mallorquina, varen animar-se a anar a Sa Pobla, varen sortir de la sala amb una satisfacció marcada, i això és fantàstic.

Els primers en eixir a escena foren els valencians Senior i el cor brutal. Lo brutal és que tot just uns minuts abans havien aterrat a l’aeroport de Palma, havien arribat a Sa Congregació i fet una prova de so curta ja a punt d’obrir les portes al públic. Senior & co. estaven emocionats perquè aquesta trobada era també la inauguració oficial del seu primer CD “L’Experiència Gratificant” (Malatesta Records, 2008) i per increïble que sembli va ser al petit camerino de Sa Congregació on obriren el paquetet i per primera vegada varen tenir el CD a les mans… CD que després es va vendre, i amb molt èxit, a la sortida.

El concert de Senior va ser excel·lent, la banda és una perfecta màquina d’executar rock’n'roll, les cançons que composa Senior són d’una gran qualitat i demostren un talent com a singer-songwriter natural i cultivat, i amb l’avantatge d’entendre fàcilment unes lletres cantades en la nostra llengua. El resultat, un concert on el públic s’ho va passar d’allò més bé i on a cada punt se m’acostaven els Wynntown Marshals (que no entenien ni una paraula) i em feien el signe de OK amb el pulgar per amunt.

Moment especial: Quan, presentant el seu tema “Els més grans”, Senior diu “En valencià diem els grans, en mallorquí we love pecan pie“. Personalment un dels moments emocionants perquè no només artísticament sinó com a persona, Senior -Miquel Àngel Landete- ha estat el descobriment de 2008… i per ésser just, he de donar les gràcies a en John Tirado per això.

Després de deixar l’escenari Senior, varen pujar els escocesos The Wynntown Marshals. Els Marshals són la nova encarnació d’un dels grups més especials que hagi tengut el privilegi de conèixer, The Sundowns. Quin potencial tenia aquella banda!!! Tenien allò especial que tenen només alguns, pocs, un “quelcom” que varen plasmar en un excel·lent disc que se diu “Calabasas” del que tenc dues còpies. Una de les dues la regal al primer que s’interessi i ens escrigui demanant-la. El cas és que per “diferències personals” dos dels membres dels Sundowns varen deixar el grup (un d’ells és Ross Taylor, ara a Dropkick, de qui muntam concert per febrer, no us el perdessiu!). La resta de membres amb dos nous reforços han muntat The Wynntown Marshals. Part de la màgia s’ha perdut pel camí. Els Marshals són molt bons i tenen una qualitat vocal i instrumental indiscutible, però aquesta orientació un xic més madura i seriosa tenia el seu contrapunt més gamberro i roquer en el temps dels Sundowns.

Però el concert va ser impecable. Varen aconseguir fins i tot que alguns del públic preferissin estar-se drets al passadís de Sa Congregació ballant a lo country enlloc d’estar-se asseguts a les cadires. Al bis final, amb versió de Neil Young, amb fallo inclòs, la banda estava pletòrica.

I això és tot. Agrair molt sincerament l’ajuda de’n John Tirado (gran amic), de’n Nacho per la pedal-steel (la vàrem trobar al final!) i de Mr. Josep Self per salvar-nos “in extremis” amb la bateria. Gràcies a tots!

* Agraïments a Daniel Nabil i Neus Fafa per cedir-nos les fotos del concert. Són genials!

Qui hagués dit que un diumenge de novembre Pecan Pie aconseguiria una important fita dins la seva petita història. Sense cap dubte les excel·lents condicions del Teatre de Lloseta i la programació estable i de qualitat que Fona manté en aquest indret són un atractiu pel públic, i a Pecan Pie ens estrenàvem en aquest indret… i volem repetir! Gràcies especials a n’Ana Espina per la seva involucració, dedicació constant i les seves atencions cap a nosaltres.

Ja anticipàvem en l’artístic que el concert dels Hazey Janes seria com aquell que tant ens va impactar l’any passat dels Attic Lights, però el que no sabíem i vàrem tenir el plaer de descobrir és que n’Andrew, n’Alice, en Matthew i en Liam són uns tios tan collonuts com aquells, i ens varen deixar un buit a dins el dia que ens despedíem. La seva curta visita queda ja farcida de memòries al nostre cap com per exemple quan innocentment m’havien fet la pregunta “Quin és el teu artista favorit de tots els temps?” i després, dins els camerinos del teatre em dedicaren una acústica, improvisada i emocionant versió de “In My Hour Of Darkness”, però sobretot l’estreta relació que establiren amb en Fernando, camarer del Cafè Al Vent on es passaren hores i hores cantant cançons tradicionals escoceses, cançons dels Bealtes, i d’altres mentre es servien canyes ells mateixos… o com varen dir al concert “Mahou the drink of Gods!”. Entranyables.

I el concert va ser brutal. Apabullant. Sonorament molt potent. Una demostració del millor power-pop que se pot trobar. Enllaçaren cançons dels seus dos treballs anteriors: l’EP homònim i el llarga durada “Hotel Radio”, a més del seu nou single “New York” i molts temes del que serà el seu nou treball que portarà per títol “Hands Around The City”, promet ésser un dels discs de 2009. A moments em semblava mentida que només hi hagués quatre músics a l’escenari. Els teclats de n’Alice, l’afilada guitarra d’Andrew i els magnífics jocs vocals de Liam, Alice i Andrew omplen un escenari com poques coses… quina veu que té Andrew!

És difícil descriure el concert però bastava veure les cares del públic. Una expressió de felicitat adornava les cares del públic, i això ens fa tant contents: aquest és l’objectiu de Pecan Pie!

Una menció especial mereix My Dear Flotsam… primer un agraïment a tots ells i molt especialment a David Goodman per haver acceptat amb només una setmana de marge incorporar-se al cartell, però sobretot pel soberbi concert que varen oferir. My Dear Flotsam són un terretrèmol en directe, unes cançons magnífiques i una banda que sóna superpotent. Per a molta gent assistent era la primera vegada que veien My Dear Flotsam i tothom a la sortida volia saber d’ells, i per a alguns, superaren fins i tot als escocesos! No varen ésser pocs els que mos ho varen dir! Per favor compreu-lis el seu disc, que vos portareu a casa un regal dels deus.

La galeria i el vídeo són testimoni de la que, fins a la data, ha estat la cita més exitosa de Pecan Pie.

12►

Vídeo de New York al Teatre de Lloseta:

Data: 31 de juliol
Lloc: Pati d’ARCA (Palma)
Públic: 60 persones

L’actuació dels Minnikins marca una fita, si més no sentimental, en la “vida” de Pecan Pie. Marca tres anys de programació d’actuacions i tanca un cercle ja que començarem amb l’actuació de Gabe Minnikin. Aquesta vegada vàrem programar dues actuacions: una que pensàvem que era força arriscada a Campanet però que se va muntar gràcies a l’entusiasme i el suport de na Núria Abad del Museu de Biniatró i una segona a Palma en el sempre segur i agradable entorn d’ARCA.

A l’hora de la veritat, sempre s’ha d’estar preparat per a la sorpresa.

Després d’un matí ocupat amb entrevista i actuació en directe a l’emissora Ona Mallorca, dins del programa Pinball dirigit per Ferran Vallès, els Minnikins es preparaven per a una vetllada agradable a la fresca del pati exterior del museu de Biniatró. El contagiós entusiasme de na Núria es va transmetre al poble i un bon nombre de campaneters vingueren a veure el concert dels dos germans canadencs. Es tractava d’un públic heterogeni on hi havia gent del poble (de totes les edats), diversos habituals dels concerts i jovent de la part nord de l’illa.

Per la seva banda Gabriel i Ruth, especialment aquesta darrera, sintonitzaren ràpidament amb l’audiència gràcies a la seva natural simpatia i el seu impecable recital de country i folk. Per la seva part, el públic demostrava al final de cada tema com gaudia del concert amb aplaudiments i xiulos que agraien els Minnikins des de l’escenari. Va ser una vetllada molt entranyable. En acabar el set la gent no se movia de les cadires fins que els artistes no tornaren a l’escenari a despedir-se amb un parell de temes més.

En el seu set The Minnikins anaven intercanviant-se el protagonisme (ara temes de na Ruth, ara temes de’n Gabe) i els instruments musicals (guitarra acústica, mandolina, harmònica i acordió). També varen ser generosos a l’hora de recuperar uns quants temes de la seva enyorada ex-banda The Guthries i també varen sonar alguns temes inèdits com el boníssim Halifax Blues de’n Gabe.

Per aquelles coses que un s’acaba mai d’explicar, l’actuació del dia següent que pareixia que hauria d’haver estat igual o més afortunada si cal, fou una vetllada molt menys intensa. Molt poca gent acudí a ARCA, incomprensible quan hi havia l’oportunitat afegida de veure per primera vegada a l’illa a Carlos Tejedor tocant els seus primers temes allunyat de Casa Rusa. Carlos va estar acompanyat als teclats del solvent Emili Gené. Carlos va poder demostrar als assistents la intensitat de les seves composicions (grans Abatidos, Marosh i Con Ansia, temes plens d’una poesia i una forma d’escriure molt intensa i personal) i va tenir el bon detall de tocar una versió d’El Niño Gusano de recent desaparició. Quant a la seva actuació va notar-se el poc rodatge i que es tractava d’una situació (la de frontman) per a la que encara Carlos no s’ha acabat de trobar. Però el material és tan bo i ell pot arribar a ser tan bon intèrpret que lo únic que cal és que segueixi tocant aquests temes. Quan enregistri el seu primer treball, serà d’una qualitat molt alta.

Per la seva banda ni els Minnikins tengueren una vetllada tan brillant com el dia anterior ni el públic va reaccionar amb el mateix entusiasme que la nit passada. S’ha de dir que feia una calor asfixiant i angoixant al pati d’ARCA. Així i tot hi va haver grans moments, especialment gràcies a la veu de Ruth Minnikin, senzillament preciosa. El meu moment preferit va ser quan varen interpretar el tradicional Will The Circle Be Unbroken per tancar la nit.

Per cert, en el futur sentirem parlar del que faran aquests germans. En Gabe acaba de ser acollit al conegut grup britànic The Earlies, ni més ni menys que com a frontman cantant i aportarà temes propis al grup, per la seva banda Ruth Minnikin està a punt de publicar (ho farà aquesta tardor) nou disc acompanyada sota el nom de Ruth Minnikin and her Bandwagon, amb col·laboració de membres de The Guthries, Heavy Blinkers i Reels!

Al següent enllaç em permet de dur-vos a les impressions d’un espectador del concert.

The Minnikins: Halifax Blues @ Ona Mallorca

The Minnikins: Will The Circle Be Unbroken @ ARCA

Galeria de fotos:

Fotos: Gundula (gràcies!) i Pecan Pie

M’he promès a mi mateix que no escriuria enfadat pel poc públic que va assistir al concert palmesà de Senior, primer de l’artista valencià a Mallorca i, després d’uns dies de certa frustració, m’han vengut ganes sinceres de fer aquesta crònica. Per si no ho sabeu, tota la història comença a València quan Senior i John Tirado compartiexen escena en tres cites pel País Valencià, força exitoses segons tenc entès. Entre l’artista valencià i l’americà-mallorquí hi hagué sintonia i John volgué muntar una rèplica a la nostra illa, per a la qual em va oferir col·laborar. Fou la música de Senior, a més de l’amistat a en John, el que em feu decidir a donar un copet de mà que en realitat no es veié per dissort.

Quant a John Tirado, assumí un paper de teloner i va aprofitar per presentar els temes del que serà el seu primer disc en solitari, que esperem que aparegui el 2008. Als que fa temps que el seguim cançons relativament noves com Jodie, Winter By The Sea o Dissolve ja ens semblen del seu cançoner habitual. Com sempre, en John només amb l’acústica i la seva gran veu, omple l’escena.

Lo de Senior és diferent. Supós que cal no tenir complexes per poder acceptar un cantautor valencià que canta en valencià i que beu del millor de la cançó d’autor americana. Me’n vaig adonar ràpidament que a mi no tan sols no em va semblar extrany, sinó que, ans al contrari, era com això que sempre m’ha corprès, però fet més proper. El cas és que Senior va tocar molts dels temes del seu disc L’experiència gratificant, molts d’altres que no apareixen en aquest disc i un grapat de versions que fàcilment us ajudaran a situar-lo. Segur que me’n deix alguna però caieren versions valencianitzades de M. Ward, de Will Oldham i d’Iron & Wine.

Mentre durava el set, Senior no deixà de conversar amb un públic una mica fred, tot intentant rompre el gel, però era un gel espès, mal de rompre i potser només el va esqueixar una mica. Llàstima.

Personalment crec que va fer una demostració de molt talent i les composicions pròpies i alienes se mesclaven de forma tan natural que era pràcticament impossible de distingir-les. Si bé va tocar l’acústica, els millors moments els aconseguí amb una preciosa guitarra elèctrica de finals dels 50, d’aquelles de l’època del rock’n'roll, amb un so càlid i visceral alhora. Senior no té la veu de John, però ho compensa amb l’estomac que li posa a la interpretació.

Senior a Llubí: El cant del consol

A l’actuació del Sans, s’ha d’afegir una altra el dia següent al Cafè s’Acústic de Llubí. Pensava jo que si el públic de Palma havia estat fred, no passaria el mateix amb el d’un poble, on potser Senior trobaria terreny propici a un humor més directe. Però l’artista dissabte donà una lliçó ben diferent. Un set més curt, només a base de l’acústica, més farcit de temes propis que de versions (només record una de M. Ward, diferent que la del dia anterior) i que evocava tristor. El públic fou majoritàriament indiferent, llevat d’uns pocs, els més majors del local, els quals, tot i poc preparats per l’espectacle que veien, se sentiren indefectiblement tocats a dins per l’atormentada ànima del valencià.

Al final, només un grapat de mallorquins hauran escoltat Senior. Massa pocs. Tant de bo hi hagi una segona part qualque dia, prest.